La literatura juvenil no existix. No ha existit mai. Ni les rondalles tradicionals, ni els grans clàssics dels segles XIX i XX estaven pensats per als pre/proto/pseudo/post adolescents. El jovent tenia altres coses a fer. No ho sé: tirar pedres, ajudar a les tasques del camp, fer bromes al capellà del poble, matar gats. La literatura era una cosa massa seriosa com per pensar en un grup reduït de població, que, a sobre, es troba en aquells llimbs que voregen la ingenuïtat, la inexperiència, les hormones, la consciència en parts iguals.
“La feina dels docents no és tan important”
Harry Potter, Els jocs de la fam o Trenc d’alba són productes del nostre temps igual que el Zara, Miles Cyrus o el Whatsapp: el fruit d’un sistema econòmic, la recerca d’un target que cosumisca productes. I si ha tingut tant d’èxit este invent, és perquè hi ha un element que juga un paper fonamental: el prestigi social. He vist senyores embolicades en pells esforçant-se per no tancar els ulls en el transcurs d’una òpera, insignes barbes fent ganyotes en catar un vi de col·lecció, orgullosos conductors de Lexus buscant el botó que obri la portada del motor fent cabotades com una gallina famolenca.
Llegir, durant una època, no era sinònim d’estrat social, però sí potser de classe intel·lectual. Així, els pares conscienciats gastaven els euros que els cadells volgueren, sempre que fóra en llibres. “No importa el que lligen, mentre lligen”, ens han dit sempre. I sota esta sentència, les prestatgeries de les habitacions juvenils s’han omplit de volums que acumularan la pols fins al pròxim trasllat: normalment, una trentena (les lectures obligatòries de castellà, valencià i potser alguna adaptació en anglés que ocupa els quatre/sis anys de formació secundària. Feu la prova de comptar-los).
Potser hi ha alguna relació entre estos títols i l’absència que els seguix? Normalment hi ha dos grups de llibres en estes baldes desolades:
a. Pseudoliteratura: investigació/aventures que porten a terme adolescents que es comporten com a adults, tot i que odien els adults. Solució del conflicte. Iniciació a l’amor.
b. Superliteratura: clàssics només a l’altura dels més saberuts: Tres sombreros de copa, La plaça del diamant, Lazarillo de Tormes…
“La literatura juvenil no existix, com tampoc la literatura per a dones o la literatura per a negres”
I ara, abans que ningú comence la reflexió punyent, la talle jo de soca-rel: la culpa no és dels professors. De fet, no és ni tan sols culpa de les famoses lectures obligatòries o dels videojocs. Un adolescent intenta estar el mínim temps possible amb els pares. La lectura seria una bona solució per a aconseguir un aïllament pactat. Però tranquils, companys docents. La nostra feina no és tan important. Si un xic no llig, no és que no hàgem fet bé la faena. No és problema de l’aplicació del nostre Pla de Foment a la Lectura. La nostra feina ocupa la ment dels nostres pupils unes hores al dia. L’ensenyament, la socialització, continua després amb una intensitat molt major.
Aleshores, si he començat el primer article d’este bloc dient que la literatura juvenil no existix, per què faig un bloc sobre crítica de literatura juvenil? Perquè un dels grans problemes de les prestatgeries de llibres adolescents és la tria del material que les ompli. Perquè els professors no donen a l’abast per llegir les novetats editorials que encenguen el clic en els seus alumnes. Perquè els pares només es poden fiar de les contraportades comercials per saber que compren o regalen als més inexperts de la casa.
La literatura juvenil no existix, com tampoc la literatura per a dones o la literatura per a negres. El que anomenem literatura juvenil és, en molts casos, llibres per a joves. La literatura és literatura. I només una part de tots els papers que es publiquen, que es venen i que es presten estaran a l’altura intel·lectual dels joves. Només uns pocs tindran la sort d’interessar-los. Tan sols uns quants tindran personatges que entendran. Una mínima part, unes poques excepcions, tindran la sort d’acomplir les expectatives dels ulls més àvids i malfiats que existeixen: els dels adolescents.
Per tot això, òbric esta finestra que pretén pecar d’exigent, més que no de benèvola. Intentaré analitzar els llibres des de la proporció àuria que anivelle l’interés dels lectors joves amb la qualitat literària. No hem de perdurar la maleïda creença: “tant fa el que lligen, mentre lligen”. Si volguéreu introduir algun neòfit en la música clàssica, el portaríeu a una orquestra aficionada que toca malament o a alguna gran actuació de melodies senzilles i fàcils d’entendre? Doncs, el mateix amb la literatura.
Només vull ser una modesta font de crítica literària. M’alegraria que em consideràreu un referent fiable. El meu desig és encendre una pereta, donar una idea de lectura, facilitar la tria d’un regal de Nadal. Ara que hi pense, potser tot això és massa ambiciós.
mecanoscritsotalasorra 