Guardians i protectors. Imitant Jules Verne

Jesús Cortés és un d’eixos noms recurrents en la literatura juvenil en valencià. Amb este volum publicat en 2013, el torrentí mostra ofici, habilitat narrativa i una correcta dosi d’imaginació. El millor que es pot dir d’este volum és que pertany, dignament, a eixe subgènere d’aventures que sempre té gust del segle passat, una novel·la sense abús de noves tecnologies, ni embolics sentimentals ni cap altre truc dels més embafosos productes d’èxit.

De fet, Guardians i Protectors no comença amb un ritme frenètic. Com les clàssiques històries de Jules Verne, Cortés es pren un temps per a descriure els personatges. És feina adulta guiar en esta part els joves lectors. Però una vegada comença l’exòtic viatge de Pol Box, el seu tutor i la resta de la colla, la trama resulta clara, amb un ritme sostingut tot i que constant. I, sobretot, fluïda. En els pros de la història, cal indicar l’intent de crear una història amb localitzacions i personatges poc comuns. M’agraden els buits argumentals no resolts (el passat dels personatges, el final d’Oracle) i els detalls intrascendents que cobren valor al final (la resistència de les motxilles, la dinamita).

Només alguns detalls fan grinyolar el resultat final. Per exemple, la història, confusa, de la biblioteca dels llibres vius. Un intent de crear un misteri tan magnífic que acaba per no entendre’s. I, com no, l’aparició (això sí, puntual) del narrador que s’entesta a explicar una evolució psicològica dels personatges que ja s’entén. A més, incloent l’element amorós que poc o gens té a veure amb l’esperit del llibre.

Dana i Pol els seguien de prop, agermanats, sense ser encara conscients del canvi que s’anava a produir en les seues vides

En definitiva, Guardians recupera un model de narració al que els joves lectors del segle XXI estan poc avesats. Si després de llegir el llibre, uns inexperts ulls vos diuen que els ha agradat i volen alguna cosa pareguda; si teniu la gosadia de recomanar-li un Verne; si aconseguiu que se’l lligen… Bé, si aconseguim això ja hem fet el nostre treball com a orientadors literaris.

Per cert, senyor editor, calia incloure a la contraportada un dibuix que en desvetla el final?

COM ESTÀ ESTRUCTURAT EL BLOC

Sóc conscient que la decisió que ara prenc em provocarà molts mals de cap. He de dividir el bloc en pestanyes i abocar-hi les crítiques en un sac o en un altre. En algun moment estaré temptat d’afegir altres etiquetes com “altres”, “outsiders” o “inclassificables”. Però, com deia el mític personatge cinematogràfic: “això ja ho pensaré demà”. Continua llegint

Obrim el mecanoscrit

La literatura juvenil no existix. No ha existit mai. Ni les rondalles tradicionals, ni els grans clàssics dels segles XIX i XX estaven pensats per als pre/proto/pseudo/post adolescents. El jovent tenia altres coses a fer. No ho sé: tirar pedres, ajudar a les tasques del camp, fer bromes al capellà del poble, matar gats. La literatura era una cosa massa seriosa com per pensar en un grup reduït de població, que, a sobre, es troba en aquells llimbs que voregen la ingenuïtat, la inexperiència, les hormones, la consciència en parts iguals. Continua llegint