Si preguntem a un jove què li agrada llegir, sempre diu: “de risa o de misteri”. Sabeu una cosa? No és cert. La literatura humorística és tremendament difícil de fer i d’entendre. I requereix domini i comprensió dels jocs lingüístics, dobles lectures, visualització de les situacions… Potser massa per a la comprensió mitjana dels adolescents.
El llibre no passa de ser una anècdota dilatada. Amb cert gust barroer, escatològic.
Per això m’enteste a llegir actualitzacions de l’estil de Tom Sharpe (una entrada anterior, referida a Coolman ho demostra) i per això llig Dits llargs, del britànic Roger Collinson. La seua contraportada em fa por. Una catalogació com a “Humor/ Relacions de colla”. També em fa tindre reserves la difícil accessibilitat al catàleg en què està ubicada l’obra, en una col·lecció de Planeta&Oxford que no encerte a trobar.
El llibre no passa de ser una anècdota dilatada. Amb cert gust barroer, escatològic. Amb una redacció en ocasions massa complexa, complicada per l’inventat sociolecte del cosí Terry, que substitueix paraulotes per expressions semblants. Tampoc els estranys malnoms dels personatges principals resulten creïbles (Zum-Zum, Dits, Pòtol…). Al conjunt, però, el salva xicotets detalls: una adaptació al nom dels cursos del nostre sistema (els alumnes van a l’ESO), uns personatges fàcilment reconeixibles, una història concentrada en el temps que permet seguir-la amb facilitat.
Però tot plegat, no sé si acaba de passar el filtre principal que s’exigeix en aquest bloc: és literàriament acceptable? Ho recomanaria a un lector jove mínimament exigent? Collinson, no passes l’estricte filtre d’aquest implacable lloc!
TÍTOL: Dits llargs
AUTOR: Roger Collinson
LECTORS: 12-13 anys
VALORACIÓ: 👌
mecanoscritsotalasorra 